La troballa del monestir de Magrigul replanteja l’espai real que tenen l’arqueologia i el patrimoni en un municipi que viu de la rotació turística estiuenca
El descobriment casual d’un monestir visigòtic a pocs metres d’elBulli obliga a preguntar-se què protegeix realment Roses del seu passat. La troballa no és anecdòtica: dues esglésies, tombes i vestigis d’un conjunt monàstic que fins ara era llegenda han aparegut durant la reforma d’una masia al parc natural de Montjoi.
Segons ABC, el monestir de Magrigul ha passat de llegenda a realitat gràcies a un informe arqueològic obligatori en una propietat catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.
El doctor en història medieval Marcel Pujol va dirigir l’excavació, que va revelar restes de dues de les tres esglésies del conjunt i una tomba situada al costat de l’absis, senyal que podria correspondre a l’abat.
Un patrimoni que emergeix per obligació legal, no per voluntat municipal
La descoberta no va néixer d’una prospecció planificada ni d’una política patrimonial activa. Va ser la compra d’una finca per part d’un descendent de la saga Pi-Sunyer, Larry Williams, i la necessitat de complir amb la normativa de protecció el que va posar en marxa l’excavació.
Roses té un relat turístic consolidat al voltant de la platja, la gastronomia i el llegat d’elBulli, però el seu substrat arqueològic roman invisible fora dels circuits oficials.
San Javier (Múrcia) impulsa un projecte per posar en valor el seu patrimoni subaquàtic com a recurs cultural i turístic, amb enclavaments com el Bajo de la Campana al centre del debat sobre protecció i aprofitament.
A Múrcia, el conjunt arqueològic de San Esteban mostra com una excavació urbana pot convertir-se en producte cultural i turístic en gestació, amb un pla específic de divulgació i estudi de públic.
La tensió entre explotació turística i conservació
Roses viu del turisme estival massiu. La pressió urbanística al litoral i l’entorn del Cap de Creus ha estat constant durant dècades, i el patrimoni arqueològic sovint queda relegat a un segon pla quan entra en conflicte amb interessos immobiliaris o amb la imatge de destinació de sol i platja.
La Motilla del Azuer, a Daimiel (Ciudad Real), és un cas de gestió municipal del patrimoni arqueològic en què la posada en valor del jaciment es vincula a desenvolupament territorial i recepció turística. Allà, el jaciment forma part de l’oferta cultural del municipi i s’integra en rutes i visites guiades.
El projecte Vestigium a Cadis tracta les platges com a espais d’arqueologia viva, subratllant la tensió entre erosió, turisme i preservació de restes històriques al litoral. És un exemple de com el patrimoni pot conviure amb l’ús turístic si hi ha voluntat de gestió.
Què es protegeix, què s’exhibeix i què s’ignora
La troballa de Magrigul obre una oportunitat per repensar el model patrimonial de Roses. Fins ara, el municipi ha apostat per la marca elBulli i per la imatge de destinació gastronòmica i de platja, però el seu passat visigòtic, medieval i romà no té presència equivalent en el relat oficial.
No es tracta de convertir Roses en un parc temàtic arqueològic, però sí de decidir si aquest patrimoni mereix un espai en la planificació cultural i turística o si continuarà apareixent només quan una reforma obligui a fer una cata.
La pregunta és si el municipi té capacitat i voluntat per integrar aquests descobriments en un discurs coherent, o si la lògica de la rotació estiuenca acabarà imposant-se sobre qualsevol intent de diversificar l’oferta cultural.
El risc de la invisibilitat
Sense un pla de protecció i difusió actiu, el patrimoni arqueològic de Roses corre el risc de quedar invisible. Les restes de Magrigul podrien acabar documentades, tapades i oblidades.
La diferència entre un descobriment que enriqueix el territori i un que queda en un informe tècnic és la voluntat política i la capacitat de gestió. Roses té ara una oportunitat per demostrar que el seu patrimoni no és un obstacle per al turisme, sinó un actiu que pot sumar-se al relat del municipi.
Però això exigeix decisions: pressupost, personal qualificat, plans de difusió i, sobretot, acceptar que el territori té una memòria que no cap en un fullet turístic. La pregunta és si Roses està disposada a fer-ho.
- Et Recomanem -
